El retrat de l’any

Diuen que hi ha escenes a la vida que mai s’obliden. I així és. Em va ben captivar, i no només pel seu somriure, que també, sinó per com va fer que tota la classe quedés embadalida amb la seva exposició.

Abans de les festes de Nadal, la professora va demanar-nos que el primer dia que tinguéssim classe després de les vacances, portéssim un retrat fet per nosaltres que il·lustrés què esperàvem del nou any.

Si us sóc sincer, molts de nosaltres – i parlo amb la primera persona del plural perquè jo era un d’ells – no vam pensar a fer els “deures”. Però la Blau, sí. Ella, amb els seus texans ajustats posats per dins d’unes botes negres altes gairebé fins als genolls, i un jersei vermell de punt de conjunt amb les seves ungles, va sortir davant de la classe tota decidida per explicar-nos la seva fotografia.

Recordo perfectament les seves paraules:

“Si miro endavant, veig un món per descobrir, una història per dibuixar. Avui encara està borrosa, però, de mica en mica, l’aniré construint. Com jo vulgui, com a mi m’agradi, a la meva mida. És per això que he fet un retrat d’una escletxa, la representació de la meva mirada, cap a un paisatge que no és nítid, perquè el definiré dia rere dia amb les meves accions i decisions. Sé que m’espera un nou any ple d’aventures i emocions, que les afrontaré i viuré amb molta intensitat i il·lusió.”

El silenci va inundar la sala. La Blau va restar palplantada davant de tots nosaltres. Jo mirava de reüll a tots els meus companys i companyes. La gran majoria teníem la boca oberta de bat a bat.

No ho vaig poder evitar, les meves mans van començar a ajuntar-se, a picar entre elles, primer eren cops suaus, lents, després, cada vegada més forts, i més ràpids. Tota la classe s’hi va sumar i la Blau va regalar-nos aquell somriure que avui dia encara m’encisa.

Anuncios

Records

Recordo els estius que passàvem a la platja. Ens col·locàvem a la vora de l’aigua, carregats amb pales, galledes i diversos motlles en forma de peix, estrella o cavallet de mar, perquè el nostre fos el castell més bonic de tots. Un castell amb uns murs forts i rígids i amb moltes torres de guaita decorades amb petxines.

Recordo com m’agradava embrutar-me les mans amb la sorra humida, empastifar-me tot el cos i fer broma de la meva morenor fictícia. Durava pocs instants, ja que la sensació que més m’agradava era la de capbussar-me a l’aigua i tornar a recuperar la meva pell clara com la closca d’un festuc, d’aquells que menjava cada capvespre abans de sopar.

Recordo quan asseguts a la sorra, amb el va i ve de les onades fregant els nostres peus, et deia que quan fos gran voldria navegar d’una punta a l’altra de món per descobrir indrets paradisíacs i contemplar les meravelles de la natura.

Recordo l’escalfor del sol a les galtes, obrir els ulls i imaginar figures al cel en veure passar els núvols d’un costat a l’altre: flors, cares, monstres… n’hi havia per triar i remenar i inventar un munt d’històries!

Recordo la sensació del meu cos nu, embolcallat dins del llençol rosa, prim, fi, gastat. Sempre ha estat el meu preferit per dormir a l’apartament de la platja.

Recordo quan abans de dormir m’apropava a la finestra per comptar les estrelles que hi havia al cel. Em quedava embadalida pensant que mai res dolent em podia passar, ja que elles em protegien, eren els meus àngels de la guarda.

Recordo tots aquests moments de la meva infantesa com si fos ahir. El temps ha anat passant, però la il·lusió i l’alegria d’aquella nena encara resta viva dins meu i, quan tanco els ulls, em transporto a la platja amb la mirada fixada a l’horitzó.

El primer gran amor

La Brigitte contempla atònita les riuades de gent amunt i avall de l’estació de metro de Bir-Hakeim. Milers de sabates pugen i baixen les escales seguint a pas lleuger una direcció concreta, audaces, sense fre. Altres caminen per l’andana i esperen impacients que arribi el proper comboi. La circulació de viatgers a l’estació parisenca és un no parar. Estudiants carregats amb les seves motxilles. Esquiven la multitud. Homes encorbatats. Mouen constantment el seu peu. Sense apartar la mirada del panell que informa del temps restant pel proper comboi. Mares que agafen de la mà els seus fills. Fan malabarismes. No volen que ningú els xafi. Turistes que s’aturen al mig del pas. Perduts. Xoquen contra la resta d’individus. Entorpeixen les seves corredisses. Tot d’una, arriba el metro i tots aquells que estan a l’andana hi pugen immediatament i queda ple de gom a gom. Sembla una llauna de sardines. Així és la capital de França: moviment i aglomeracions constants.

La Brigitte resta allà, immòbil, recolzada a una de les parets de l’estació aèria de París, de rajola bisellada blanca que sosté l’entramat de bigues i columnes d’acer que des de ben petita sempre li ha fascinat. Segueix amb la mirada el moviment del comboi que s’allunya lentament de l’estació fins que el perd de vista. Inspira profundament, deixa anar l’aire per la boca emetent un gran sospir i en aquell instant se’n recorda. Aquí va ser on el Jean-Pierre li va fer el primer petó, tendre, dolç, intens. Va ser un matí gèlid, molt humit, just abans de pujar al comboi que els portava a l’escola. Ella tenia les mans glaçades, les galtes vermelles i el nas ben fred, tremolava. Ell la va abraçar ben fort contra el seu pit i el calor humà que desprenia va fer que a poc a poc comencés a agafar temperatura. Després es van mirar, els seus ulls brillaven com mai, com mil estrelles del cel juntes, i els seus cors bategaven cada cop més de pressa. En Jean-Pierre li va agafar la cara amb les dues mans, se l’acostà cap a la seva i la va besar. La Brigitte va sentir dins seu una bonica esgarrifança, una sensació nova, bonica, i se li va posar la pell de gallina. Aquí, a l’estació de Bir-Hakeim, va ser on la jove parella va començar la seva encisadora història d’amor. Junts van descobrir que l’amor és un sentiment màgic i meravellós que van viure intensament fins al dia que ell va haver de marxar, per decisió dels seus pares, a fer carrera a la Universitat de Harvard.

Els ulls marrons terrosos de la Brigitte deixen anar unes quantes llàgrimes que li regalimen per les galtes pigades i es fonen al coll de la seva camisa de color de malva: avui fa un any que el seu gran amor va marxar amb un dels combois d’aquesta estació.

Descobrint la neu

L’Èric està bocabadat. Té els ulls oberts com dues taronges, el nas enganxat a la finestra del balcó i no para de balbucejar. Sé que aquell “ba-ba-ba-ba” del meu fill és d’alegria. Està sorprès, tot això és nou per a ell: avui és la primera vegada que veu la neu!

Ens equipem: roba tèrmica, guants, bufanda, gorra i un bon calçat, i sortim al carrer. Li agafo la mà i de seguida noto una petita pressió de la seva maneta diminuta. Crec que està un xic espantat, però a la vegada el veig meravellat davant d’aquest paisatge emblanquinat. Fem un pas endavant, tots dos, junts. El “crec-crec” de les botes trepitjant la neu dibuixa un somriure d’orella a orella a la cara de l’Èric. De sobte, la seva maneta deixa de mica en mica de pressionar la meva fins que ja no la noto i s’ajup a tocar la neu.

Crec que mai oblidaré la ganyota que ha posat en notar la fredor de la neu: els seus ulls verds marronosos ben estirats, les galtes ben inflades, el nas arronsat i de la seva boca n’ha sortit un petit xiclet. Es posa dret, em mira de reüll i deixa anar un somriure murri. M’agradaria saber què pensa, què passa per dins del seu caparró. Tot això és una nova experiència per a ell. Passen uns minuts i es torna a ajupir i aquesta vegada no només toca la neu, sinó que n’agafa un grapadet i el sosté uns quants segons fins que el deixa caure. Es torna a ajupir i ho torna a fer una altra vegada, i una altra, i una altra. La seva cara de felicitat no té preu!

Riquesa natural

Sóc un privilegiat i no me n’amago. Des que surt el sol fins que se’n va a dormir tinc la gran sort de poder contemplar la Vall de l’Alt Congost amb el Pla de la calma, l’altiplà del massís del Montseny; els Cingles de Bertí, la bonica cinglera de la serralada prelitoral que separa l’altiplà del Moianès de la depressió del Vallès; i el Turó de Tagamanent, una muntanya d’uns 1.056 metres d’altura on al cim hi ha les ruïnes de l’església de Santa Maria de Tagamanent. És un paisatge esplèndid, meravellós, i jo el tinc a casa.

M’agrada respirar l’aire pur de bon matí, sentir les gotes d’aigua que cauen sobre meu quan plou, notar aquella escalfor del sol després d’uns dies de fred i les glaçades d’hivern… I és que la natura m’aporta tant!

A més a més de tenir aquesta vista espectacular, he de dir-vos que sóc ric en històries.

Vaig viure el primer petó de la Paula i en Marc. Va ser una tarda d’hivern que xiulava el vent i la parelleta venia a arrecerar-se a casa meva. Portaven abrics de plomes, guants de pell i un barret que els tapava les orelles. Cada dissabte venien, era el seu amagatall on festejaven, fins que un dia, en Marc, amb la seva timidesa, es va acostar als llavis de la Paula i li va fer un petó. Curt, però intens.

O les festes dels germans Molist, motoristes de pura raça, que cada diumenge venien a esmorzar un entrepà de botifarra després de la seva sortida setmanal, enfangats des de la sola de les sabates fins als genolls.

No oblidaré mai, tampoc, com en Nil es va declarar a la Beth. Era una tarda de primavera. Tots els arbres estaven florits, el cel era d’un blau turquesa i brillava un sol gegantí. Passejaven per la cinglera agafats de la mà. En arribar a casa meva es van parar. Ell li va ensenyar les vistes i ella, bocabadada, no podia deixar d’admirar tot allò que quedava sota els seus peus. En Nil, aprofitant que la Beth estava embadalida amb el paisatge, va treure’s de la butxaca una petita capseta de color vermell. Tot seguit, la va cridar mentre s’agenollava i quan ella es va girar li va dir: “Et vols casar amb mi?”. La Beth va somriure, li van saltar un parell de llàgrimes dels ulls i se li va tirar a sobre mentre no parava de repetir: “Sí, sí, sí!”. I tots dos es van fondre en un bonic petó, dolç i apassionat.

També he viscut històries de joves somiadors i somiadores que venien a meditar què fer amb la seva vida. Artistes que buscaven la inspiració per les seves cançons, pintures, escultures, novel·les… Fotògrafs que captaven moments. Desenganys amorosos, nois i noies que buscaven una via d’escapament als seus problemes. Aventures d’excursionistes, d’escaladors, de paracaigudistes… I estic segur que me’n deixo alguna!

I és que ser el balcó de Can Tres Quarts és una gran riquesa!

La capsa de música

Recordo la meva àvia davant de la finestra de la sala gran. Allí estava cada migdia asseguda a la butaca amb la seva tassa de te, immòbil, sense dir res. Només se sentia el soroll del seus llavis quan xarrupava i, de tant en tant, algun sospir.

Podia descriure amb tot detall aquella escena que es repetia dia rere dia. La meva àvia restava quieta a la seva butaca vermella, amb la mirada fixa a la finestra. Els seus rínxols castanys, molt ben definits i que jo he heretat, només es movien molt lleument quan sospirava o deixava la tassa sobre el plat quan acabava de prendre el te.

La sala era molt gran. Tenia les parets plenes de quadres i al mig de la sala hi havia una finestra amb dos porticons de fusta, que és on l’àvia hi tenia orientada la seva butaca. A un cantó de la finestra hi havia la taula, de vidre i fusta, envoltada de quatre cadires amb uns coixins vermells. Damunt de la taula hi havia un gerro transparent amb un ram de margarites – sí, margarites, a la meva àvia no li agradava la paraula margarides-. Eren les seves flors preferides i en aquella casa mai n’hi faltaven. Quan el ram es feia malbé, l’avi s’encarregava que l’endemà n’hi hagués un altre amb les flors ben florides. Al darrera d’una de les cadires, i a tocar d’una de les parets de la sala, hi havia el moble que feia conjunt amb la taula. Tenia una vidriera amb dues portes corredisses, que és on hi guardaven la vaixella i les copes, i tres calaixos de fusta grans. A l’altre cantó de la butaca hi havia llibres per triar i remenar molt ben posats en una prestatgeria, n’hi dèiem la biblioteca. Al davant, un gran sofà vermell, de conjunt amb la butaca i els coixins de les cadires, amb l’espuma una mica enfonsada –“un dia ens hi deixarem l’esquena!”, sempre deia l’àvia rondinant esperant que l’avi li digués que demà el portaria al tapisser–. I en un dels cantons del sofà hi havia el racó preferit de l’àvia: una taula rodona de vidre amb una capsa de música antiga al damunt.

Cada migdia, mentre es prenia el seu te, a les dotze en punt, feia sonar la capsa de música. Totes dues contemplàvem embadalides les voltes que feia la ballarina al compàs d’una música molt suau i alegre. Al cap de pocs minuts, amb la música de fons, l’àvia seia a la butaca a prendre’s el seu te, era el seu ritual de cada dia. Jo la mirava de lluny i dibuixava aquella escena en el meu quadern.

Pels voltants de la una del migdia arribava l’avi. L’àvia sempre el mirava amb un gran somriure. Jo, ben contenta, em tirava als seus braços i ell em feia un petó al front. M’agradaven molt els petons de l’avi, em donaven tranquil·litat i seguretat, i sempre anaven acompanyats de la mateixa frase: “com està la meva princesa?”.

Els meus pares treballaven lluny del poble. Cada matí, abans d’anar a treballar, em deixaven a casa els avis fins que em venien a recollir a mitja tarda. Jo hi estava molt bé amb els avis. Al matí, l’àvia em llegia i rellegia el llibre que jo havia escollit minuts abans de la biblioteca fins a l’hora que ella prenia el te. Després, arribava l’avi i jo li ensenyava els dibuixos que havia fet, mentre l’àvia preparava el dinar. Quan ja teníem la panxa ben plena, jo sempre m’endormiscava al sofà i quan em despertava l’avi m’ensenyava algunes tècniques de pintura. Ell, de jove, havia estat un gran pintor i ara, ja jubilat, impartia cada dia al matí, de les deu a dos quarts d’una del migdia, classes de pintura a l’escola de dibuix del barri. Em fascinava veure la seva gran passió. A cada retrat, a cada paisatge i a cada objecte que plasmava en un paper no hi faltava ni el més mínim detall, tenia molta cura a l’hora de definir tot allò que dibuixava i totes les seves pintures transmetien sentiments i emocions. Els quadres que hi havia penjats a les parets del menjador eren seus i jo els mirava i pensava: “tant de bo jo algun dia arribi a dibuixar amb tanta passió com l’avi!”.

Ara, ha passat molt temps de tot allò i, quaranta anys més tard, torno a casa dels avis plena de maletes acompanyada pel meu marit i la petita Júlia. Tots tres ens hi instal·lem a viure. L’avi i l’àvia van morir quan jo tenia quinze anys i els meus pares viuen la seva jubilació a un apartament que van comprar a Calella de Palafrugell. A la Júlia li encanta la platja – i al meu marit i a mi també, no podem negar-ho- i hi passem gran part dels de les vacances d’estiu.

A la casa tot segueix al seu lloc, una mica més vell, però res ha canviat: els quadres, el sofà -que finalment l’avi va portar a arreglar al tapisser, però que ara caldria canviar-, la butaca de l’àvia, la biblioteca –amb més pols del compte- i la taula amb la capsa de música. Tenia curiositat per saber si encara funcionaria. M’hi vaig apropar, ho volia comprovar tant bon punt vam arribar. Vaig obrir la capsa, li vaig donar corda i la ballarina va començar a girar. La Júlia va venir de seguida al meu costat. Mai no havia vist una capsa de música. Totes dues ens vam quedar bocabadades mirant-la. En aquell moment, em vaig transportar a la meva infantesa quan la meva àvia i jo miràvem fixament i amb un gran somriure aquella bonica ballarina.

Ja fa uns mesos que estem vivint a la nostra nova llar. Aquí, al poble, tenim la tranquil·litat que necessitem. No hem de patir si la Júlia es queda jugant al carrer amb les amigues que ha fet en el veïnat. El meu marit agafa el tren cada dia per anar a Barcelona a treballar i jo puc buscar la inspiració per escriure la meva propera novel·la des de casa, envoltada de tots els meus records d’infantesa.

Un matí, inspeccionant per les golfes, vaig trobar el meu quadern de dibuix. El vaig obrir. Hi havia els retrats que li havia fet a l’àvia asseguda al sofà prenent el seu te, pinzellades d’objectes inanimats que cobraven vida a través dels ulls i la boca que els havia fet, margarides molt ben definides gràcies al traç precís de l’avi, princeses, prínceps… i un pilot d’imatges més omplien els fulls del quadern. De sobte, un raig de llum va entrar per una petita escletxa que hi havia. Em va ben il·luminar, a mi i a un petit bagul que tenia a prop. No l’havia vist mai. Estava tancat amb un cadenat. On devia ser la clau?, què s’hi amagava a dins?, records dels meus avis quan eren joves?, alguna petita andròmina que tenia cert valor sentimental per als meus avis o per a la meva mare quan vivia en aquella casa? Qui sap. Em picava molt la curiositat.

Es va fer tard. Era l’hora de dinar. Jo no podia deixar de pensar en el bagul i en tot el que podia contenir. Vaig menjar de pressa –cosa que sempre li dic a la Júlia que no ha de fer- i vaig buscar i buscar per tota la casa si trobava la clau que obria aquell cadenat. Havia de ser una clau petita, però potser amb els anys s’havia perdut. Vaig tornar a pujar a les golfes amb un clip per intentar obrir així el cadenat, però no hi va haver manera.

Ja eren tres quarts de cinc. Hora d’anar a buscar la Júlia. Vaig agafar la jaqueta, la bossa i vaig tancar la porta amb clau. Mentre caminava fins a l’escola anava pensant amb el tema de la meva pròxima novel·la. El tema seria un bagul misteriós?, els records d’infantesa? Hi havia de donar un parell o tres de voltes.

Em vaig plantar davant de l’escola. La petita va sortir corrents i se’m va tirar als braços. Feia una cara de felicitat en veure’m! I jo ben cofoia. De tornada cap a casa, i agafades de la mà, m’explicava tot el que havia fet a l’escola. Era una nena molt xerraire i explicava les coses amb molt detall, potser de gran seria escriptora com jo, qui sap. Quan li ho deia sempre em deia que sí, que ella volia ser com la mare i treballar des de casa i explicar històries boniques i que fessin treure una rialla d’orella a orella a totes les persones que les llegissin.

Un cop a casa, com cada tarda, vam berenar i després ens vam acostar a la capsa de música. Volíem veure a la nostra ballarina. La Júlia em va demanar si li podia donar corda ella. Li vaig dir que sí i, tot seguit, li va donar. La ballarina va començar a donar voltes. Que bonica que era! De sobte, es va parar en sec i va deixar de rodar. Se sentia un soroll estrany. La petita em va mirar amb cara de preocupació i amb els ulls brillants, com si estigués a punt de plorar, em va dir: “mare, l’he fet malbé?”. Jo la vaig abraçar ben fort i li vaig fer que no amb el cap. No sé què havia passat. Per què no es movia? Vaig fer girar la maneta i la ballarina seguia quieta. Vaig sacsejar la capsa i a dins se sentia alguna peça que havia sortit de lloc. Segurament havia quedat encallada al costat del motoret que feia moure la ballarina. Calia desmuntar la capsa, però com? Vaig mirar i remirar si veia com obrir-la, però no hi havia manera. Jo mai havia estat manetes, això se li donava més bé al meu marit.

Amb tot l’enrenou se’ns va fer tard. Mentre la Júlia feia els deures de l’escola jo vaig començar a fer el sopar. Eren les nou  del vespre i el meu marit estava a punt d’arribar. Quan va arribar vam sopar tots tres junts a la taula de vidre del menjador i vam parlar de la capsa de música. El meu marit va dir-nos que no ens preocupéssim, que aquesta nit ens l’arreglaria i demà podríem tornar a veure la ballarina girar al ritme de la música, com cada tarda després de berenar.

Vaig acompanyar la nena al llit i em vaig esperar al seu costat fins que es va adormir. Al menjador, tot concentrat, hi havia el meu marit obrint la capsa de música. Va desmuntar-la peça per peça, amb molta cura, fins que al costat del motoret hi va trobar una clau, petita i rodona. Era la clau del bagul de les golfes? La vaig agafar i corrents vaig pujar cap a dalt. Vaig introduir la clau al cadenat i… es va obrir. A dins hi havia un pilot de cartes. Eren les cartes d’amor que el meu avi i la meva àvia s’escrivien quan festejaven? Amb un desig intens de saber què s’amagava darrera aquelles cartes vaig agafar-les una per una i vaig començar a llegir. En la primera carta es descrivia un amor incondicional d’un home cap a una dona: una autèntica declaració d’amor en temps de guerra. Em vaig imaginar l’avi enmig de trets, dolor, morts… escrivint a l’àvia per sobreviure tota aquella agonia amb l’esperança que un dia acabés tot i que ell pogués tornar a casa a començar una vida al costat de la persona que estimava: la meva àvia.

Un cop vaig acabar amb la primera carta, vaig continuar amb la segona, i la tercera, i la quarta… La cara em va canviar de cop. Qui escrivia les cartes a la meva àvia no era el meu avi, sinó que era un altre home. Un home que estava a la guerra i que estava bojament enamorat de la meva àvia i, pel que semblava, la meva àvia també. Aleshores, l’amor del meu avi i la meva àvia era fictici?

Les cartes em van provocar un desordre immens dins del meu cap. Jo sempre havia admirat la relació que tenien els meus avis, per a mi eren la parella ideal, el meu model a seguir: tants anys junts l’un al costat de l’altre… i ara tot s’havia esfumat… No entenia què passava.

S’havia fet tard i vaig decidir anar cap al llit, de ben segur que el meu marit m’hi estaria esperant. Aquella nit em va costar molt dormir. Em vaig despertar moltes vegades i el cap em donava voltes i més voltes. Recordava tots els moments junts amb els meus avis. Estaven enamorats, o això semblava.

L’endemà em vaig despertar tard, eren les onze del matí. El meu marit i la meva filla ja no eren a casa. Vaig agafar les cartes del bagul i me les vaig emportar a la sala gran. Em vaig asseure a la butaca vermella, la de l’àvia. Volia descobrir quina història s’amagava darrera de les cartes. La meva àvia tenia un amor secret?, qui era? Em vaig encantar mirant per la finestra. Des de la butaca podia contemplar el carrer i la finestra de la casa del veí del davant. La meva àvia es passava una hora cada dia contemplant aquest paisatge, de dotze a una del migdia concretament. Tenia alguna relació amb les cartes? Vaig continuar llegint. Em faltava l’altra part, les cartes que li enviava la meva àvia per poder entendre què passava, no podia treure’n l’entrellat del tot sense tenir la història per complet.

De sobte, em vaig aturar. Un paràgraf d’una de les cartes parlava d’una capsa de música. “(…) cada vegada que obris aquesta capsa de música hi veuràs una ballarina amb un vestit vermell, ple de farbalans. Em recorda a tu el dia que et vaig conèixer. Estaves preciosa. Els teus rínxols voleiaven cada cop que et feia donar voltes al mig del ball. Jo portava una jaqueta de color marró xocolata amb un mocador brodat de flors, com el color de la capsa i la sanefa que hi ha al seu voltant (…)”.  Aquí vaig començar a lligar caps: la capsa de música que la meva àvia tenia a la sala i que tant li agradava li havia regalat l’home de les cartes! Ells dos estaven enamorats, però el seu amor mai va sortir a la llum. Per què? S’estimaven i no podien estar junts? La meva àvia estava amb el meu avi, i l’home de les cartes qui sap, potser tenia una família també! Però aquell amor que es descrivia a les cartes era tant profund, tant real…

Aquell matí no vaig dinar. Tenia l’estómac regirat. No podia entendre com la meva àvia va poder amagar aquell amor tant fort. Volia saber, volia entendre el perquè. No podia deixar de llegir fins que l’última carta que ell li va escriure va respondre moltes de les preguntes que em rondaven pel cap. Deia així: “Estimada meva, aquesta és l’última carta que t’escric. No podem posar més en perill les nostres vides patint per si es descobreix el nostre amor. Tu has d’estar al costat del teu home i jo al costat de la meva dona. És el que ens toca, no hem pogut escollir les nostres vides i, amb el temps, hem après a acceptar-ho i a ser feliços amb el que tenim. A la teva darrera carta em deies que t’estimaves al teu marit. Jo també m’estimo a la meva muller, però això que sentim tu i jo és un desig tant fort que no podem controlar i m’espanta. Ha arribat el moment de tallar-ho. Tenim vides molt diferents i cada un ha de seguir el seu camí. T’esperaré cada migdia prenent el te, a la finestra, i quan et miri als ulls, des de la distància, m’imaginaré com hagués estat la nostra vida si l’haguéssim pogut passar l’un al costat de l’altre. Sempre et portaré dins del meu cor”.

Se’m van negar els ulls. Després d’eixugar-me les llàgrimes vaig alçar la mirada cap a la finestra. L’home de les cartes era el veí de davant de casa els avis! Ell i la meva àvia des de jovenets que estaven enamorats, però mai van arribar a estar junts. Segurament devia ser cosa dels pares de la meva àvia, els meus besavis. Antigament eren els pares qui escollien el futur marit de la seva filla. Buscaven una bona estabilitat econòmica que la protegís i aquesta devia ser la raó per la qual la meva àvia es va casar amb el meu avi. Ell era un home de família benestant i, al seu costat, mai li va faltar de res, ni en temps de guerra i misèria. A la meva àvia li va tocar el meu avi com a espòs. Pel que diuen les cartes no és a qui ella hagués triat, però va respectar la decisió dels seus pares, o almenys ho va haver de fer. Ja des de jovenets, el meu avi i la meva àvia se’n van anar a viure junts i van compartir la seva vida durant molts i molts anys, fins al final del seu camí. Van formar una família, d’on van sortir la meva mare i el seu germà – el meu tiet – i després vaig venir jo. Tots sempre vam estar molt units.

Ara, al segle XXI, no em puc imaginar que els meus pares triessin la meva parella. Per sort la cosa ha canviat i som nosaltres mateixes qui escollim amb qui volem formar una família. Estic segura que si la meva àvia hagués nascut a l’època actual, hauria lluitat per tirar endavant la relació amb l’home de qui estava tant enamorada i hauria deixat el seu marit. Però abans eren altres temps i el matrimoni estava pactat per les famílies.

Van passant els dies i jo no em puc treure del cap la història d’amor que amagaven les cartes. És tant potent que no puc permetre que continuï amagada, ha de sortir a la llum. Primer, però, hauré d’esbrinar la història dels veïns de davant per poder conèixer, una mica més, qui era l’home per a qui la meva àvia sentia aquest amor incondicional. Mentrestant, obriré el portàtil i començaré a teclejar les primeres frases de la meva propera novel·la.

 

Accèssit de prosa jove al Premi relat breu i poesia per a joves 2017 – Ajuntament de Centelles

Què amaga la boira?

Els romàntics i somiadors com l’Alina de ben segur que hi troben un encant especial perquè darrera d’aquest vapor s’hi amaguen un seguit d’històries, de paisatges idíl·lics, de somnis, d’indrets nous per descobrir…

L’Alina no apartava els ulls de la finestra i, de tant en tant, mirava de reüll al pare. Estava cansada d’un llarg viatge que va durar més de 3 anys. Ara tornava a ser a casa, a les terres boiroses del Pirineu de Lleida. Durant tot el trajecte mirava com el cotxe s’endinsava enmig del fum, com si fos un túnel, sense saber què trobaria a l’altra banda i, un cop sortia, contemplava aquell bonic paisatge de finals de tardor, gebrat, amb fulles plenes d’aigua, amb un gran contrast de zones lluminoses i zones fosques… Com l’havia enyorat. Observava amb deteniment tot el que hi havia en el seu entorn i s’adonava que res havia canviat. Tot seguia igual que quan ella va marxar, i això la reconfortava.

Dins la boira l’Alina es sentia còmode. Era el seu moment de pau i tranquil·litat, de pensar en tot el que deixava enrere i tot el què vindria a partir d’ara. Repassava dins de la seva ment aquells anys viscuts fora del país: noves amistats, un desengany amorós, grans experiències laborals… I ara començava una nova vida: de retrobaments familiars, amb els seus amics i amigues de tota la vida que ja fa mesos que l’esperaven, buscar feina al poble o rodalies, seguir estudiant per millorar la seva formació…

De sobte, el cotxe es va aturar. Havien arribat a casa. El pare va baixar del cotxe i va anar a obrir la porta a la seva filla. Davant de la porta de casa l’esperaven tots: la mare, els tiets, els cosins i el seu estimat germà, en Dani, que tant havia enyorat i que tant costat s’havien fet mútuament per telèfon amb les seves converses d’hores i hores per l’skype. Ella es va tirar als seus braços, després als de la mare i, tot seguit, tots els que estaven allà van cridar: Benvinguda a casa, Alina!

I ella va sospirar: com us havia enyorat…